Ara m'agraden les sardanes

Amb aquest títol, el col·laborador del diari AVUI Pep Blay escrivia en la seva columna El Comentari, del divendres 8 d'agost de 2008, un article parlant de les sardanes estivals de l'Escala i l'efecte que han fet sobre ell després d'escoltar-les.

Ens permetem reproduir íntegrament el citat article, que és molt interssant. Diu així:

"M'he acostumat a escoltar sardanes cada dimecres. Que no s'espantin els que hem coneixem com a pelut i rocker: no he renegat de David Bowie ni de The Cure ni he fet cap promesa a la Mare de Déu. Passa que a l'Escala, el poble on visc des de fa uns mesos, cada dimecres a la nit una cobla interpreta les velles sardanes de sempre i jo, des de casa, m'he familiaritzat amb un gènere musical que durant anys m'avorria i ara resulta que m'agrada.

Sí, a l'Empordà he descobert que hi ha sardanes que m'atrapen molt. Podria citar la melancòlica Remembrança, o l'èpica Sant Martí del Canigó, sonoritats que em fan volar la imaginació i m'evoquen temps de llegendes, l'ànima de la història. Una aventura sonora mítica.

A la majoria dels meus amics, tots ells rockers moderns i urbanistes, se'ls posen els pèls de punta quan els dic que ara m'agraden les sardanes. Em miren com si de cop i volta se m'hagués aparegut la Mare de Déu de Montserrat i m'hagués il·luminat. Diuen que mai han pogut suportar el so de la tenora, i que tampoc poden resistir el de la gralla dels castellers. En canvi, se'ls obren les orelles quan descobreixen un grup de berbers del Marroc tocant instruments molt més estridents, i els resulta entranyable la gaita dels irlandesos quan fan música celta.

Els he dit que no han d'escoltar les sardanes com a música catalana, sinó com a música ètnica d'un país independent exòtic anomenat l'Empordà. Estic convençut que si es venguessin així, les cobles es convertirien en el plat estrella del Grec i arrassarien als auditoris més elitistes dels festivals d'estiu de Catalunya, com qualsevol grup africà, àrab o llatinoamericà. Sóc xovinista o acomplexat?".